Xiringuito de Sitges
Article de Beli Artigas, podeu consultar el seu bloc Criticart
Les estratègies de màrqueting són vitals per tirar endavant, i amb èxit, un negoci, i això, que ara ens sembla una evidència comercial, ja ho va veure el senyor Juan Calafell l’any 1943 quan va agafar les regnes d’un kiosc de platja al passeig de la Ribera de Sitges, i li va posar, oficialment, el nom de “El Chiringuito”.
Calafell, juntament amb un dels seus clients més assidus, el periodista madrileny César González Ruano, van idear una història i un lema per tal de col.locar el recent ampliat “El Chiringuito” en la part més alta del pòdium dels merenderos de platja:
“El Chiringuito de Sitges, des de 1913, el primer chiringuito de la història. L’origen del nom, El Chiringuito, prové de “chiringo”, que és com els americanos (indianos a la resta del món) tornats a Sitges, es referien a l’hora de demanar un cafè servit a la manera que es feia a les Antilles”.
D’aquest “lema”, o d’aquesta història que es van inventar Calafell i González Ruano, només hi ha una veritat segura: que a Sitges tenim un establiment al costat del mar que es diu “El Chiringuito”, i que aquest, amb els anys i gràcies a la seva “història”, s’ha mantingut tal com el van pensar el senyor Juan Calafell i l’arquitecte José Antonio Coderch de Sentmenat.
Va ser el primer lloc d’Espanya on es va pronunciar la paraula Chiringuito?
Sobre el terme chiringuito, tot i que els propietaris del local sitgetà guarden un certificat firmat pel filòleg Fernando Lázaro Carreter (1923-2004) on, com a membre de la RAE, afirmava que la primera vegada que s’utilitzà públicament la paraula Chiringuito fou a Sitges i per González Ruano, la revisió de les hemeroteques i de la història més recent demostren que aquestes dades no són correctes i que ni va ser el primer Chiringuito, ni la paraula prové d’una manera de servir el cafè.
Al diari El Liberal, publicat a Madrid el dia 1 de febrer de 1895, José de la Loma firma un article “Viaje por España. Huelva” on llegim: “La manguara de González Blas, el chiringuito y las almejas recalentaas, son aperitivos excelentes”. Al mateix El Liberal, uns dies més tard, continua la crónica “Viaje por Expaña. Tharsis-Sotiel” i al referir-se a la seva visita a Illa Cristina diu: “Entre el chiringuito y la cañita de manzanilla…”
Les dues referències de la Loma ens demostren que la paraula chiringuito ja s’utilitzava a Espanya des dels darrers anys del segle XIX referint-se en aquest cas, a una beguda alcohòlica que s’elaborava mitjançant la canya de sucre, i que a Mèxic i a Cuba anomenaven chinguirito, aiguardent l’elaboració de la qual estava prohibida a finals del segle XVIII pel seu grau alt, però que tot i això, seguia arribant a Espanya de contrabant per via marítima.
En el Diccionario Universal de Histoira y de Geografia, publicat a Mèxic l’any 1855, es descriu com es realitza el chinguirito: “En cueros de res se echa agua y miel prieta: ponen aquellos en un cuarto abrigado, é introduce fuego en braseros, con que fermenta pronto y toma punto, el que conocido, se pasa al alambique tal conjunto, de donde resulta que de la primera sacada queda a prueba de Holanda, y así en las demás resacadas sale a prueba más alta, hasta verificar la de refino”.
L’any 1899 Felix Ramos y Duarte en el seu “Diccionario de curiosidades historicas: geografías, hierografías, cronoógicas, etc., de la República Mejicana”, publicat a Mèxic, anomena com a chinguirito, la botiga de begudes a pel menor.
Va ser el chiringuito de Sitges el primer kiosc amb aquest nom?
I sobre si el de Sitges va ser el primer kiosc batejat com “El Chiringuito”, doncs dir que no.
L’any 1892, en el projecte de reurbanització del sector que ocupava el monument a Colom de Barcelona, dissenyat per Gaietà Buigas, arquitecte amb obres importants a Sitges, ja es proposava la instal.lació de 4 kioscs “destinados a cafés, restaurantes, puestos de bebidas…”, tal com s’indica en una noticia publicada a La Vanguardia el 24 de juliol de 1892.
Un d’aquests fou el kiosc situat al Portal o Moll de la Pau al qual van posar el nom oficial “El Chiringuito”, establiment públic que, per motius diversos, va esdevenir referent “social” de la Barcelona de finals del segle XIX i de les primeres tres dècades del segle XX. Obria gairebé les 24 hores del dia amb l’objectiu de donar servei als viatgers i acompanyants que esperaven l’arribada i/o la sortida de vaixells procedents de diverses destinacions. Aquestes naus que tenien el seu amarratge al moll de la Pau, en molts casos transportaven els viatgers que anaven i venien entre Espanya i les Amèriques, i que tenien com a ports principals els de Galícia o el d’Isla Cristina, a Andalusia, localitat on ja sabem per les cròniques de José de la Loma que s’hi servia chiringuito.
Però en aquest local també hi freqüentaven tot tipus de personatges de la societat barcelonina, des de la burgesia, a toreros com Larita, pintors com Isidre Nonell, o la bailaora Carmen Amaya, que hi actuava amb el seu pare. Al setmanari El Poble Català del 26 d’agost de 1911, llegim l’article “Divagacions”:
“Al moll hi ha un veritable “merendero” anomenat “El Chiringuito”. Hi van mariners, gent alegre, algun periodista, proxenetes…”
Les cròniques sobre fets luctuosos ocorreguts al Chiringuito del port barceloní eren recorrents a la premsa del moment, fins al punt de fer del mot chiringuito un habitual en el vocabulari popular català.
A El Diluvio del 10 de juliol de 1899 llegim: “Ha sido capturado un barquero conocido por el Negre, supuesto autor de la agresión de que días atrás fue objeto un individuo en Paseo de Colon, junto al kiosco de bebidas denominado “El Chiringuito”.
És a partir de la primera dècada del segle XX que la paraula chiringuito, xiringuito o xiringuitu la trobem constantment referenciada en revistes satíriques com el Papitu on es publiquen diverses sàtires sobre el Glosari que Eugeni d’Ors publicava a La Veu de Catalunya en aquells moments. Uns d’aquests articles irònics van ser La ben plantada i en Xiringuito, un poema publicat el dia 1 de juny de 1913, i En el Xiringuitu, cançó publicada el 10 de febrer de 1915.
Al mateix Papitu l’any 1914 llegim: “El Xiringuito és el nostre Sardinero. Mai com ara, aquest nom. No hi ha cap dona de les que hi van, que no compti amb la corresponent sardina. ….”
També a L’Esquella de la Torratxa fan referència a aquest local. El 15 de setembre de 1922 es publiquen dos dibuxos d’Opisso, en un dels quals es representa Barcelona de nit i una de les escenes és al Xiringuitu de Barcelona.
Seguint l’exemple del local barceloní, el nom va ser posat a altres establiments de “platja” com Lloret de Mar, on Joan Alimany va obrir El Chiringuito. A La Veu de Catalunya del 30 d’agost de 1927 es publica un petit anunci on llegim: “Si aneu a Lloret de Mar no deixeu de visitar el Xiringuito al Royal Bar de Joan Alimany”
La foto del lloc la trobem a la revista Imatges del 13 d’agost de 1930 on es publica un reportatge sobre el futbolista Samitier i parla dels seus estius a Lloret, i les hores que passa al Chiriguito.
També tenim constància d’un altre a Llançà al quel Josep Pla, en fa referència el se llibre “Escrits Empordanesos”: “Roger posà un restaurant a Llança. En aquesta població hi havia un miserable restaurnat que, imitant Barcelona, en deien Xiringuito. Ell posà al seu establiment el nom de Xiringuito, que es igualment adjecte, però hi ha un matís culinari.”
I els Chiringuitos van creuar el mar. A Destino del 31 de gener de 1947 es publica un reportatge sobre Guinea i expliquen que a la Illa de Fernando Poo hi ha un Chiringuito- Bar Mirador, en la Cuesta de las fiebres.
El kiosquet de Sitges, l’origen de l’actual Chiringuito
I arribant a El Chiringuito de Sitges actual, tot i que s’anunciï com que existeix des de 1913, sabem que aquest primer Kiosquet va ser obert durant el mes de juny de 1916. Estava situat sobre el passeig de la Ribera, entre el carrer Bonaire i Primer de Maig, i es tractava d’una concessió de l’Ajuntament de Sitges a Rafael Munté.
Rafael Munté Pino, nascut a Sitges cap a 1883, estava casat des del 17 de desembre de 1910 amb Rosa Ràfuls (Ràfols) Forment. La parella, que no va tenir fills, vivia al carrer de Sant Sebastià número 20. A Munté el coneixien popularment com en “el Melero”. Frederic Montornés Pino (Ascò, 1907- Sitges, 1991), explicava que l’any 1920, quan ell, sent encara molt jove, va deixar els pares i el poble per venir a Sitges, es va establir a casa del seu cosí Rafael, posant-se a treballar al bar que aquest tenia al passeig, el futur Chiringuito. Segons Montornés, el sobrenom de Melero li venia com a diminutiu de “Magdaleno”, per la seva germana Magdalena (Sitges, 1877-1928), casada a Sitges amb Rafael Martín Hernandez (+1942). Magdalena moriria durant el mes de gener de 1928, a 50 anys, víctima d’una atac de cor.
L’altre germana fou Paulina casada amb Francisco García Nuño, Sargento Comandante del puesto de Carabineros de Vilanova i la Geltrú l’any 1906. La parella vatenir dos fill, Antonio i José García Munté, els quals, anys més tard ampliarien els seus cognoms per dir-se García-Munté Nuño. Paulina també moriria molt jove, el 24 de juliol de 1923 a Barcelona.
Tornant al kiosc del passeig de la Ribera, durant el més de maig de 1917 l’Ajuntament va concedir concedeix permís a Rosa Ràfols per “aixample del kiosk que té a la Ribera i cambi de teulat” (sic.).
Però el 3 de desembre de 1921 el fort temporal que va viure Sitges va provocar moltes destrosses en el poble, i el kiosc dels senyors Munté va ser un dels damnificats, reconstruint-lo poc després. Però com les desgràcies no venen mai soles, el 31 de juliol de 1924, Rosa Ràfuls (Ràfols) moria a Sitges a 43 anys sense haver tingut fills.
El futur del kiosc, així com el de tots els altres que es van construir a Sitges a partir d’aquell moment, es va regular l’any 1925 quan l’Ajuntament va decidir que tots els kioscs que es contruïssin haurien de ser de fusta.
A la sessió del 5 de maig de 1925 l’Ajuntament Sitges acordà:
“De conformidad con lo informado por la C. de F. se acuerda: 1º: Que en adelante no se conceda permiso alguno para instalar kioscos en la playa, en el trozo comprendido desde La Punta hasta frente la Avenida Sofia. 2º: Que finida la próxima temporada veraniega, se obligue a D. Rafael Munté Pino, dueño del kiosko establecido cerca el Pabellón de Mar, a quitar todo lo que ha añadido al primitivo kiosco. 3º: que los kioscos que en adelante se instalen, previo el debido permiso, deberán ser de madera, presentando los planos junto a la solicitud para ser aprobados. 4º: Que se examine la forma con la que se concedió permiso para la instalación del referido kiosco del señor Munté, a fin de proceder según convenga a los intereses comunales. 5º: Los permisos para la instalación de nuevos kioscos se concederán por un plazo máximo de 4 años, prorrogables por anualidades: 6º: Que en todos los kioscos se prohiba terminantemente servir todo clase de comidas, así como tener mesas anexas a los mismos, pudiéndose tomar solamente bocadillos y bebidas a pie derecho”.
Seguint aquesta normativa l’any 1932 es va construir el Casino Playa de Oro, al costat de la Piscina Maria Teresa, edifici de fusta que tenia el seu origen en el Pavelló de Txecoslovaquia a l’Exposició Internacional que va tenir lloc a Barcelona l’any 1929.
Tornant al kiosquet, l’any 1927 la concessió d’aquest la tenia Salvador Satorra Sala, el mateix que obriria el “Bar d’en Gaudenci”, reconegut amb el nom del “El Xatet” al carrer Sant Francesc. Però durant el mes d’abril de 1930 l’Ajuntament va resoldre positivament la instància interposada per Munté que demanava el retorn de la concessió del kiosc i una pròrroga de deu anys al preu de 180 pessetes anuals.
Un cop recuperada la possessió, Rafael Munté la va vendre a Josep Masip Prats, reconegut industrial casat amb Salvadora Izabal Ferrer, (+ 1949).
Aquell 1930, Rafael Munté passa a ser administrador del Pabellón de Mar, i el seu nebot, Antoni Garcia Munté n’era president. El Pavelló era fruit de l’ampliació del Balneari, casetes per a banys, promogudes per Antoni Cartró l’any 1890 sota el carrer Bonaire. L’any 1903 Cartró demana permís per construir-hi un kiosc de fusta, el qual s’inaugura el 15 d’agost de 1903, al que seguí el restaurant l’any 1904. El pavelló de Mar va patir un incendi el 28 de novembre de 1934 quedant totalment arrasat.
Rafael Munté Pino va morir d’un atac de cor el 29 de desembre de 1945 a 62 anys, vidu des de feia anys de Rosa Ràfols i sense descendència.
El chiringuito del senyor Calafell
La Guerra Civil espanyola va suposar un punt i seguit per a molts, i el “Kiosquet” del passeig no en va ser cap excepció. Els deu anys de concessió del senyor Masip van finalitzar coincidint amb l’acabament de la guerra, tot i que, pel que diu Miquel Utrillo Vidal a L’Eco de Sitges del 19 de juliol de 1942, en aquells anys el Kiosquet ja deixava pas a “El Chiringuito”. A l’ article titulat “Un precursor de Sitges: D. Bartolo Carbonell Batlle” llegim aquesta afirmació: “Preferiria dormir siestas o tomar café en el Chiringuito”.
Però a La Vanguardia del 15 de gener de 1944, Eugenio Montes, de la Real Académia Española, escriu un article, “Orilla al mar de Sitges”, on diu: “Son las doce. Los cristales del Chinguirito estan enjoyados de reflejos y brillos. Un marinero fuma su pipa (…)”.
Així doncs, de nou, no és González Ruano, el qual arribà a Sitges durant el mes de gener de 1943, el primer a parlar de chiringuito a Sitges. L’escriptor no es referirà a El Chiringuito per primera vegada fins a l’article de La Vanguardia del 17 de setembre de 1946.
Fou a principis del mes d’abril de 1943 quan se li atorgà una concessió permanent a Joan Calafell Llovera. Pel que es desprèn del que es publica a L’Eco de Sitges el dia 11 d’abril, el senyor Calafell ja regentava l’establiment des de feina un temps: “… y una nueva concesión permanente en los terrenos llamados Bar Chiringuito (…) oportuno convenio de concesión de los terrenos susodichos del Bar Chiringuito a favor del actual usuario D. Juan Calafell Llobera (…)”
Així doncs, amb la concessió permanent, Juan Calafell va decidir modernitzar el negoci i va encarregar el projecte d’ampliació i reforma del Bar Chiringuito a José Antonio Coderch, recent estrenat arquitecte municipal de Sitges, el qual realitzà el projecte durant el mes de febrer de 1943, tot i que les obres acaben l’any 1944.
Per al disseny de l’edifici Coderch va seguir la normativa aprovada per l’Ajuntament de Sitges el 5 de maig de 1925 on s’obligava a presentar projecte i a que les construccions fossin de fusta.
Coderch, amant de la simplicitat, coneixedor de l’arquitectura tradicional mediterrània, va buscar la inspiració en dos edificis propers, tant pel que fa a l’estructura triada, com a la utilització dels colors blanc i blau per a la seva decoració. Un ja no existia, el Pavelló de Mar, com hem dit, cremat l’any 1934, tot i que present en moltíssimes fotografies que l’arquitecte podia consultar fàcilment.
L’altre, la caseta on es guardava la barca de salvament marítim, situat davant de l’Hotel Subur, Coderch el va poder veure i estudiar directament.
Durant les tempestes del mes de maig de 1949 el Chiringuito va patir greus conseqüències, tot i que el seu propietari va decidir reformar-lo i seguir amb el negoci.
La caseta de la barca de salvament també va patir destrosses i finalment va ser enderrocada.
Juan Calafell Llovera, conegut com el capità Calafell, estava casat amb Francisca Valenzuela Arrieta, vídua d’un senyor de cognom Grau i mare de Josefa Grau Valenzuela. La parella no va tenir fills comuns, però el senyor Calafell va fer de pare de la Pepita, la qual es va convertir en la seva hereva i continuadora del negoci.
Josefa Grau, coneguda com la Chiringuita, va “repetir” la història de la seva mare. Primer es va casar amb Felipe Rubio Céspedes (Sitges, 1917?), fill de José i Gabriela, amb el qual va tenir dos fills, la Núria i en Juan Rubio Grau. Durant la Guerra Civil el senyor Rubio va morir, i Pepita va refer la seva vida casant-se de nou durant el mes d’octubre de 1944 amb Joan Mora Escofet, vidu com ella de Carmen García, i pare d’Antonia i Carmen.
A la mort del senyor Calafell l’any 1975, El Chiringuito va seguir en mans dels seus descendents, principalment del seu nét, Juan Rubio, casat amb Assumpció Gesé Socias, i posteriorment el seus besnéts, Antonio i Felipe Rubio Gesé.
Aquests, desconeixedors que la “història” ideada entre el senyor Calafell i González Ruano no era la veritable, van seguir-la explicant tal com l’havien escoltat a l’avi. Una versió de la història que segur que els contemporanis sabien que no era la real, però com diu la dita italiana, “se non è vero è ben trobato”.
Entre els clients contemporanis d’El Chiringuito hi trobem noms rellevants de la cultura, política, societat, etc. espanyola i catalana. Al ja citat González Ruano, hi podem afegir els pintors Alfred Sisquella, Pere Pruna o Miquel Serrano; els escriptors Ignasi Agustí, Noel Clarassó i Eugeni d’Ors, el qual, des de la terrassa del cafè podia veure sortir de l’aigua, com Aurora Rododáctilos, a una de les seves musses sitgetanes, Montserrat Mirabent.
També va ser la “seu social” de molts sitgetans com Ramon Planas i la seva esposa Lola Vidal, Josep Mirabent i Magrans, Carolina Benaprès, Josep Maria Malagelada, etc. I la generació més jove, com la filla de Mirabent, la Montserrat, o la Mercè Sella i els seus cosins, el dibuixant Antonio i la Mercedes Mingote Barrachina, la Isabel Pruna, filla del pintor, i molts d’altres.
Avui, 77 anys més tard, El Chiringuito segueix regentat pels hereus del senyor Calafell. La nova generació, encapçalada per Antonio Rubio Gesé, i per Felipe i Alex, fills de Felipe Rubio, mort molt jove l’any 2003, ha mostrat el seu respecte vers la història i el patrimoni local. Darrerament, l’edifici de El Chiringuito ha viscut una acurada i conservadora reforma que l’ha adaptat a les noves necessitats, però que no l’ha allunyat gens del projecte inicial de Coderch.
Ja no és un lloc habitual de trobada dels sitgetans, el turisme se l’ha fet més seu. Ara sabem que el més segur és que el seu origen sigui de 1916. Tenim clar que no és el primer Chiringuito del món, i que el seu nom prové de chinguirito, un aiguardent amb molta història…. però també sabem que per nosaltres, El Chiringuito de Sitges és únic i ja forma part del nostre patrimoni i de la nostra història més recent.
I per a acabar un apunt personal. Darrerament els “lingüistes purs”, defensors del català correcte, es posen les mans al cap cada vegada que, parlant o escrivint en català, algú fa referència a un xiringuitu. Doncs que voleu que us digui… jo no suporto la paraula guingueta per referir-me a un d’aquest kioscs de platja on tantes bones estones hem passat. Potser ja va sent hora de normalitzar els nostres estimats i, aquest estiu-covid, enyorats, xiringuitus.
