✅ Perdem les platges?

Els que sol·liciten actuacions urgents en les platges després d’un temporal (fenomen cada vegada més freqüent), en particular els ajuntaments, han de rebre respostes coherents que no agreugin més la situació ni malbaratin recursos públics. Sense anar més lluny, fa poc, empresaris de l’hostaleria a Sitges reclamaven l’aportació de sorra “en gran abundància” per salvar la propera temporada estiuenca. Recarregar de sorra una zona on la va haver i va desaparèixer no és la millor solució, ja que es tornarà a repetir el desastre.

Una resposta adequada exigeix un diagnòstic realista que no sempre es dóna. Aportem aquí unes quantes idees en la línia d’esmenar errors i aclarir malentesos.

L’origen d’el problema

Per començar, convé saber que més de el 95 per cent de la sorra de les platges procedeix de l’erosió terrestre aportada pels rius. La resta prové de l’erosió costanera i de restes orgàniques. És a dir, cal no oblidar la idea que “la mar cria sorra”.

Aquests materials són arrossegats per les pluges i el corrent fluvial, dipositant per mides i arribant finalment, els més fins, a la desembocadura. Un cop allà, estan sotmesos a l’acció de l’onatge, que els anirà repartint per la costa.

Durant segles, des dels grans rius fins als petits barrancs han vingut aportant materials que han omplert maresmes, creat deltes i per descomptat platges i dunes. La regulació dels rius, útil per prevenir avingudes i subministrar aigua o energia, ha reduït dràsticament la seva aportació d’àrids a la costa. No obstant això, la capacitat d’erosió de la mar segueix sent la mateixa, o potser més, a causa dels efectes de l’canvi climàtic, com la pujada de l’nivell de la mar.

L’acció de l’onatge

L’onatge és una oscil·lació de la mar, a causa de l’acció de vent. En grans profunditats només transporta energia, no massa d’aigua i únicament a l’arribar a profunditats reduïdes, trenquen les onades i generen corrents que arrosseguen materials en suspensió.

Aquest arrossegament té dos sentits, un per la pendent de la platja, amunt i avall, i un altre al llarg de la costa. El primer depèn de l’alçada d’ona, però el segon, a més, de l’angle d’incidència de l’ona trencada, sense oblidar la gravetat.

Com l’altura de les ones varia al llarg de l’any, el perfil de la platja també ho fa, sent diferent a l’estiu oa l’hivern. Si les ones arriben perpendiculars a la platja, es perd poca sorra perquè la massa d’aigua que puja i baixa és la mateixa ia més ha perdut la seva energia.

Els corrents degudes a la incidència obliqua, que arrosseguen la sorra al llarg de la platja, tenen diferents direccions i altures i temps, no s’equilibren, i la sorra va corrent en el sentit dels onatges dominants. Al golf de València aquest desequilibri és elevat i de sentit nord-sud.

Aquest corrent de sorra arriba als accidents de la costa, naturals o artificials, s’acumula i busca una sortida, que sempre és a baix, de manera que a la fi la sorra arriba a una profunditat que l’onatge ja no la mou.

Les platges estables

Hi ha platges aparentment sense problemes, les que no pateixen els efectes que hem vist, o ho fan molt poc. Unes són platges encaixades, és a dir les limitades per accidents que eviten que surti la sorra pels seus extrems. Si la seva forma fa que l’onatge sempre arribi perpendicular a la riba, com en la Concha de Sant Sebastià, la forma es conserva gairebé fixa. En les més obertes seva forma canvia amb les estacions, basculen, però segueixen conservant la seva estabilitat.

D’altres, les platges penjades, són les que el seu peu es recolza en un escull, continu o discontinu, més o menys paral·lel a la costa, que d’una banda evita que la sorra es perdi pel fons, i de l’altra limita l’energia de l’ onatge a l’provocar un trencament prèvia a la seva arribada a la platja. El cas més conegut és el de la platja de les Pedreres de Girona, que es manté estable tot i estar enfrontada als temporals de l’Atlàntic.

L’efecte humà

Atès el que passa per causes naturals, convé ara repassar l’impacte de les obres artificials. Fonamentalment són dos, la construcció d’obres a la costa i l’ocupació de les dunes, reserva fonamental per a l’equilibri litoral.

Per canalitzar desembocadures, abrigar ports o guanyar terrenys a la mar, s’han construït obres que tallen el corrent de sorra provocant una acumulació a un costat, mentre l’altre no rep les aportacions necessaris. Vegeu els ports de Borriana o de València, en què, donada la profunditat a la qual arriben els seus dics, tallen totalment aquest flux. En el cas d’alguns ports petits, amb dics més curts, es produeix la seva aterrament.

L’ocupació de les dunes amb obres rígides, passejos marítims, xiringuitos, o altres construccions, a més de sostreure la reserva de sorra, fa que en els grans temporals les onades es reflecteixin en aquests obstacles, provocant una major corrent cap avall, el que augmenta considerablement l’erosió. La platja ja no elimina l’energia.

solucions

No hi ha solució? I tant que si. Hem de fixar-nos en com hem abordat els problemes produïts per altres fenòmens, especialment un tan semblant, per evitar els efectes negatius de les riuades, amb intervencions que redueixen la seva força i la seva capacitat d’erosió, limitant cabals i pendents per tant, les actuacions han de procurar que la costa, a la fi de el procés, s’assembli a una de les formes estables, és a dir, que tinguin la forma de platges encaixades, aprofitant elements naturals o creant-los imitant les seves característiques. En altres casos, amb esculls més o menys submergits que redueixin l’alçada d’ona i evitin les pèrdues pel fons. La tècnica actual permet una execució acurada d’aquestes obres, procurant la seva integració en l’ecosistema costaner, amb alteracions mínimes en el paisatge, sense més canvis que els d’evitar el dèficit d’aportacions.

Sabem que el mar no distingeix fronteres administratives, i que per tant aquestes actuacions han de partir de l’tractament global de cada unitat geomorfològica completa. Qualsevol acció puntual improvisada acaba sent pitjor que no fer res.

En qualsevol cas, se seguiran produint pèrdues, tot i que molt menors; i per tant seran necessàries les aportacions, a demanar dels materials que es perden i no d’una erosió addicional de la costa. En els trams encaixats és fàcil redirigir la sorra dipositada d’un extrem a l’altre de la mateixa tram, o transferir-la a l’contigu, reproduint, al revés, els moviments naturals. Naturalment, sembla lògic que aquestes obres i la seva conservació s’han d’assumir pels responsables de trencar l’equilibri o pels beneficiaris de la presència de les platges que, no ho oblidem, són béns de domini públic estatal.

Els grans programes per evitar un retrocés generalitzat, poden exigir recórrer a dipòsits fòssils, en grans profunditats. Aquesta actuació ha de ser molt curosa, per afectar zones fora de la part activa de les platges. Donada la magnitud de el problema i l’escassetat de fonts, aquestes reserves s’han de destinar exclusivament a aquest fi.

No oblidem, finalment, que la costa no són només platges i penya-segats, maresmes i ancorades, doncs cal comptar també amb aquelles parts que les aigües ens impedeixen veure, els fons marins i les comunitats vives. La Directiva Marc de l’Aigua de la UE ha canviat la percepció mercantilista que teníem dels rius com “fàbriques d’aigua”, ja que la llei els considera ecosistemes a preservar. Hem d’aplicar el mateix criteri les costes, ja que són ecosistemes vius d’incalculable valor, que protegeixen el territori, a el paisatge, a la pesca ia la qualitat de vida, no espais només aptes per atraure turisme intensiu, cas de les “platges de tovallola i xiringuito “com les qualifiquen els ecologistes.

Article aparegut en elDiario.es